Sovint el pianista acompanyant és vist com un solista frustrat, un mercenari venut o un mal necessari, una figura imprescindible i alhora invisible. Si fa bé la seva feina, la seva figura es dilueix en el bon fer del solista, però si no és així tot plegat, com diuen els músics de cobla, va a terra.
Jo faig de pianista acompanyant per vocació. M’agrada treballar amb gent, conèixer instruments diferents i repertoris nous. He treballat amb cantants, violinistes i violoncelistes, però sobretot m’he centrat en repertori de flauta, i en els últims anys gairebé m’estic especialitzant en els instruments de la cobla (tenora, fiscorn i flabiol), amb repertori clàssic i contemporani.
Si voleu contactar amb mi com a pianista acompanyant, deixeu aquí el vostre missatge.
Hola Marisa, per casualitat he arribat a la teva pàgina.M’ha recomfortat el que dius dels acompanyants. Jo sóc una dels repertoristes de l’Esmuc i et podria explicar unes quantes coses en relació al que dius!
Et felicito pel bloc i les teves reflexions que comparteixo (sobretot la de l’avorriment als concerts…no saps quantes vegades he pensat el mateix)i et convido a visitar també el meu bloc (cat.bloctum.com/viviana)
Una salutació
Viviana
Hola Marisa! He arribat al teu bloc casualment i m’agraden molt les teves opinions. Sóc una dels acompanyants de l’esmuc així que et podria explicar una bona pila de coses referent a això que dius dels repertoristes…
Et felicito pel bloc i em sumo a les files dels que volen fer quelcom per fer sortir de l’anquilosament la música clàssica…