Ho diré sense cap rubor: molt sovint, als concerts de música clàssica, m’avorreixo. M’avorreixo sobiranament. Fa molt pocs anys ningú gosava dir això en públic, i encara menys des de dins de “la secta”. Doncs sí, el 90% dels concerts de clàssica són un absolut avorriment.
Pensem-hi: estàs assegut en una cadira sovint incòmoda de la qual no et pots moure durant una llarga estona. No pots parlar, ni anar al lavabo, ni prendre una cervesa. Has de concentrar-te en mirar l’escenari, on un o diversos senyors/senyores interpreten música. Una música que sovint va sorgir en una societat, d’unes vivències i d’uns conceptes que no tenen absolutament res a veure amb la teva societat, les teves vivències i la teva manera de relacionar-te amb el món. Una música que has d’escoltar amb l’ajuda d’un programa de mà en el qual t’expliquen totes les obres que s’interpretaran, s’hi incorpora el currículum o una ressenya dels artistes, i es donen algunes dades per a facilitar la comprensió de l’obra. Escoltem i mirem amb actitud silenciosa i reverencial, com si ens trobéssim davant d’una revelació divina. Tant si ens agrada com si no aplaudim (només quan toca, perquè no es pot aplaudir quan et ve de gust). Tot això durant un parell d’hores, previ pagament d’una entrada que en alguns casos pot ser realment molt elevada. I se suposa que tot això és cultura i és temps lliure? Per favor…
Frederic Mompou escrivia els anys 40 sobre la nova moda d’aplaudir només al final de les obres. Estava esgarrifat de veure com als concerts s’impedien els aplaudiments entre els moviments d’una simfonia, després d’una intervenció solista o senzillament en un moment d’emoció per part del públic. El segle XIX, l’època de l’auge dels concerts públics i també dels grans virtuosos que omplien teatres, als concerts s’hi menjava, s’hi parlava, els llums estaven encesos, i no calia programa de mà ni cap explicació. I als artistes no els importava ni els molestava, ni destorbava la concentració. Què ha passat?
No pretenc explicar la transformació del concert clàssic durant el segle XX, però estic convençuda que aquest format ha perdut tot el sentit en el segle XXI. El públic no és idiota, com encara pensen molts personatges del món de la clàssica, victimistes i elitistes fins al moll de l’os. El públic vol anar a concerts, però no a qualsevol preu: vol participar i vol ser tingut en compte. Repeteixo, no som idiotes. El concert clàssic del segle XX, ara mateix, és una estafa.
En els últims anys alguns artistes, orquestres i programadors ho han entès. Venuts? Mercenaris? No. Senzillament ho han entès. Gent com Ara Malikian, les germanes Labèque o Michel Camilo, com també orquestres com l’Orquestra de Cadaqués, la Simfònica del Vallès o l’OBC, han compaginat obra contemporània amb gran repertori, la barreja d’estils i la “fusió” (ves si qualsevol música no ho és, de fusió, però això ho deixo per a un altre post), i també han entès que l’important és que artistes i públic gaudeixin. I això no vol dir que només volguem “música fàcil”, l’altre gran engany. Volem escoltar música nova, música rara i música difícil, volem sentir Mozart però també música contemporània i marciana, i volem conèixer, volem saber,però sobretot volem veure, volem sentir i volem viure. El concert no ha de ser un espectacle (que també), ha de ser una experiència.
En resum, cal canviar d’estratègia. Què proposeu?
